Coral Infantil Ntra. Sra. de Lurdes Barcelona

Comencem el curs amb la novetat que a partir d'ara formem part de l'Escola de Música de l'Escola de Lurdes amb l’objectiu de treballar conjuntament i formar una Coral Infantil que ofereixi, com fins ara, l’activitat de cant coral als alumnes de l’Escola que així ho desitgin i a l’hora ofereixi als alumnes de l’Escola de Música la possibilitat de fer cant coral que és matèria curricular per l’educació musical. Aquesta entesa, a més a més d’augmentar el número de cantaires, ens permetrà puntualment poder fer concerts amb l’acompanyament d’instruments i petita orquestra. L’Escola de Música impulsarà l’assistència dels seus alumnes a participar activament de la coral.

La coral és oberta a nens i nenes que no siguin alumnes de l’escola i per tant animem que portin els amics o amigues dels seus fills/es.

A la coral repartim els cantaires en tres grups:

GRUP DE PETITS (P5 i 1r) dimarts de 17.30h a 18.30h
GRUP DE MITJANS (2n, 3r i 4t) dimarts de 17.30h a 18.30h
GRUP DE GRANS (5è, 6è i ESO) dilluns de 17.45h a 18:30h

Agrairem que si estan interessats a apuntar el seu fill/a omplin la butlleta que trobaran a la recepció de l'escola i la deixin a recepció abans del 26 de setembre.

Per qualsevol informació ens podeu trobar a coral.infantil.lurdes@gmail.com.

El primer dia de coral serà el dilluns 1 d'octubre i el dimarts 2 d'octubre.

Text del conte escrit pel 25è aniversari:

EL BARÓ DELS OUS FERRATS

Oriol Canosa Masllorens

NARRADOR: El dia que va fer vuit anys, l'Ovidi va haver d'anar al camp a treballar. Ara ja no és una cosa gaire corrent, però en aquell temps els nens havien de treballar, sobretot els nens de Santa Eulàlia d'en Vidalet, on vivia l'Ovidi. I és que el baró de Vidalet, l'amo de totes les terres de Santa Eulàlia i de la meitat dels molins de les terres de Lleida, no s'estava per romanços: tothom que tenia prou força per agafar una arada, havia de llaurar. Avui segur que l'haurien posat a la presó, al baró de Vidalet, però llavors... bé, llavors era diferent. Llavors el qui decidia qui anava a la presó era el baró.

El petit vailet

NARRADOR: Mentre l'Ovidi i la resta d'habitants de Santa Eulàlia llauraven els camps, el baró s'estava a casa, estirat en una hamaca. De tant en tant, quan la panxa li feia una mica de soroll, s'aixecava i es feia un parell d'ous ferrats amb la clara ben torradeta, se'ls menjava i tornava a jeure una estona més. Quina vidorra! Cada dia es podia menjar, pel cap baix, tres dotzenes d'ous ferrats. I no és que tingués un galliner ple de gallines, no us penseu! Al galliner del baró de Vidalet només n'hi havia una, de gallina. Això sí: era la millor gallina del món: posava cent ous cada dia! Fins que un dia, la pobra gallina, en va tenir prou.

La gallina contraponicana

NARRADOR: "Qui m'ha robat la gallina contraponicana?!", va exclamar el baró. Estava furiós com un gat panxa enlaire. Va reunir tot el poble i, com que no va trobar el culpable, va tancar tots els pagesos a la presó. El pobre Ovidi, que era el més petit de tots, va passar tot l'hivern tancat en aquella presó tan freda i bruta. Els dies se li feien llargs com un dia sense pa. Un dia, mirant per la finestra, va veure com la neu es començava a fondre i el sol començava a sortir: aviat arribaria la primavera!

Un floquet de neu

NARRADOR: Els altres presoners no feien massa cas a l'Ovidi, perquè el veien massa petit. El pobre noi es passava els dies sol a la seva cel·la, mirant per la finestra. Que llargs que es feien, els dies! I, sobretot, que llargues que es feien les nits! Estirat al seu matalàs, a l'Ovidi li costava molt adormir-se, pensant en casa seva, el seu llitet i la seva família.

Soneta vine'm a l'ull

NARRADOR: Però no podem estar sempre tristos! Fins i tot en una presó com aquella hi havia d'haver alguna manera de fer coses divertides. O, com a mínim, de fer que l'estona passés més de pressa! Un matí de finals d'hivern, quan la neu ja pràcticament havia desaparegut i podien sortir una estona cada dia al pati de la presó, l'Ovidi va decidir fer-se un instrument per passar l'estona cantant i tocant. Va tallar una branca d'un àlber i se'n va fer una balalaika.

Balalaika

NARRADOR: Com van canviar, les coses! Des de la primera nota que va sortir de la balalaika de l'Ovidi, la resta de presos es van quedar embadalits. Com tocava! I com cantava! De cop i volta, l'Ovidi s'havia convertit en el més sol·licitat dels presoners. Tothom volia passar l'estona al seu costat, sentint-lo cantar i aprenent les seves cançons. Tenien una bona coral, amb veus més greus i veus més agudes... però què us he d'explicar a vosaltres, que fa 25 anys que en teniu una!

La princesa que habitava al cor d'una poma.

NARRADOR: Mentrestant, el baró, estirat a la seva hamaca i enfadat com una mona, havia substituït els ous ferrats per plats immensos de patata amb col. A cada cullerada s'enfadava més i més. I és que al baró no li agradava gaire, la patata amb col, i cada cop trobava més a faltar la seva gallina i les seves platades d'ous ferrats.

Només li faltava això, ara! Una música que sortia del pati de la presó! Enfadat, va enviar la seva filla a veure què hi passava allà dins.

La presó de Lleida

NARRADOR: En sentir la cançó que cantaven els presos i la balalaika de l'Ovidi, la filla del baró, que no era ni de bon tros tan dolenta, tan ximple ni tan egoista com el seu pare, va sentir molta pena pels pobres pagesos i va entrar a parlar amb ells. "Heu de fer alguna cosa", els deia. "El meu pare no es pot sortir amb la seva!". Però els presoners no ho veien gaire clar. "El baró", deien, "és massa poderós. No hi podem fer res, nosaltres". Llavors, la princesa els va explicar el conte de la puça i l'elefant.

La puça i l'elefant

NARRADOR: I tant, que sí! A vegades, els petits poden vèncer als més grans! Només cal una mica d'enginy per substituir la força bruta! Segur que si hi pensaven tots trobarien una manera de sortir d'aquella maleïda presó i tornar a casa. Només calia deixar volar una mica la imaginació.

Quan sigui jo un ocell

NARRADOR: Cantant aquella cançó, l'Ovidi va tenir una bona idea. De seguida, va començar a repartir les feines. Era el més petit, sí, però ara tothom l'escoltava i feien el que ell els manava. La noia va córrer cap a casa a buscar fil i agulla. Quan va tornar a la presó, tots els presoners es van treure la roba i la van començar a cosir per fer una única tela gegant: farien un globus! Es van treure les camises, els pantalons, els mitjons, els calçotets... bé, els calçotets no! I és que n'hi havia més d'un que tenia el cul tan pelut que... bé, ja us ho podeu imaginar. Ben mirat, no vindria de la tela dels calçotets!

L'agulla

NARRADOR: Quan va quedar ben cosit, es van adonar que no era massa gran. Era impossible que amb un globus tan petit poguessin escapar-se tots! Però potser, si l'Ovidi s'escapava tot sol i aconseguia trobar la gallina contraponicana, el baró acceptaria deixar-los a tots en llibertat! Sigui com sigui, no tenien més remei, si algun dia volien tornar a ser lliures, que intentar-ho.

El globus viatger

NARRADOR: El baró no s'ho podia creure. Des de l'hamaca, tot digerint un plat de patata amb col, va veure el globus enfilar-se cap al cel i, penjat d'un cistell d'anar al mercat, l'Ovidi que treia la mà i deia adéu als altres presos. Això sí que no! De la seva presó no s'havia escapat mai ningú, i aquest marrec no seria el primer! Va fer un bot a terra, va córrer cap a les cavallerisses i es va enfilar al primer cavall que va trobar.

Heu de saber que el baró, alimentat a base d'ous ferrats i plats immensos de patata amb col, no era precisament lleuger. El cavall, quan el va veure arribar, va començar a suar. Preferia mil vegades llaurar tots els camps que hi ha entre Lleida i Igualada que carregar el pes d'aquell bacó! Però el baró, amb un bon cop de fuet, va fer canviar d'idea al pobre cavallet i va començar a perseguir el globus de l'Ovidi.

Salta, salta, cavallet

NARRADOR: Tot i el pes del baró i de les poques ganes del cavall, a cops de fuet van arribar just a sota d'on era el globus. Ara només calia esperar que baixés! Tot d'una, el baró va tenir una pensada. El globus anava directament cap a un vell molí que, com la majoria dels molins d'aquella comarca, era del baró. Si s'enfilava a les seves aspes, potser podria agafar el globus amb les mans i, llavors... llavors l'Ovidi ja es podia preparar!

Cànon del molí

NARRADOR: Però el baró no comptava que les aspes del molí no s'estan mai quietes, i quan ja estava enfilat al punt més alt, una ràfega de vent va fer girar les aspes i va llençar al baró sobre un paller. No es va fer massa mal, però li van passar del tot les ganes d'atrapar l'Ovidi.

Seguint el vent, el globus va arribar just a dalt d'un bosc de roures i es va enganxar en una branca. Gràcies a aquest petit accident, l'Ovidi va poder baixar i seguir a peu. Ara, calia trobar algú que sabés on era la gallina contraponicana. Potser el cucut?

El cucut bromista

NARRADOR: però no! Els cucuts no saben gaires coses. De fet, no saben ni fer-se el niu, i és per això que sempre ponen els ous als nius dels pit-roigs, els rossinyols o els tallarols. Però, veient que l'Ovidi no sabia què fer, el cucut li va aconsellar d'anar a veure el mussol. "Ell sí que en sap, de coses!", va dir el cucut. "De lluny, és l'animal que en sap més. És un savi!".

El mussol

NARRADOR: Per sort, el mussol sí que sabia on era la gallina contraponicana. El gat de l'oncle Tomàs, que és el gat més boig que de tots, l'havia capturat i pensava cruspir-se-la per sopar. Calia fer alguna cosa, però compte, que el gat de l'oncle Tomàs no era un gat qualsevol. Tots els gats estan una mica bojos i fan coses ben estranyes però aquest... bé, aquest els guanya a tots.

L'oncle Tomàs

NARRADOR: Quan va ser a casa l'oncle Tomàs, l'Ovidi li va demanar al gat que no es mengés la gallina contraponicana per sopar. "Tens tota la raó del món", va contestar el gat, amb un ull mirant cap a cada banda i cara de boig, "Seria una tonteria. Jo sempre miro de sopar alguna cosa lleugera. Tu encara ets massa jove i no saps què és l'ardor d'estómac, ni les úlceres, ni l'almax, ni el bicarbonat. Me la menjaré per dinar; així tindré tota la tarda per pair-la".

"I si t'ensenyo una recepta que és molt més bona que l'estofat de gallina ponedora?" va contestar l'Ovidi. "Pensa que la gallina contraponicana és vella i dura com una pedra, i en canvi la meva recepta és tendra com un bescuit".

Recepta de pa amb tomàquet

NARRADOR: Quina manera de menjar! Semblava que el gat s'hagués encomanat de la gana del baró! En una estona es va empassar tres pans rodons de quilo tallats en llesques gruixudes, ben torrades i sucades amb tomàquet i amanides amb el millor oli del pla de Lleida. Ni tan sols no va aixecar el cap del plat quan l'Ovidi, sense fer soroll, va agafar la pobra gallina, que estava ben espantada, i se la va endur. Un cop a fora, i mentre encara sentien per la finestra com el gat devorava les últimes llesques de pa amb tomàquet, l'Ovidi li va demanar la bicicleta a l'oncle Tomàs, va posar la gallina a la cistelleta de davant i va començar a pedalar cap a la presó de Lleida.

Cançó de la bicicleta

NARRADOR: No cal dir que el baró, quan va veure l'Ovidi, va córrer cap a ell amb ganes d'escanyar-lo. Però quan es va adonar que li portava la gallina es va quedar parat. Veient el culet de la seva estimada ponedora, d'on ja començava a sortir un ou, se li va fer la boca aigua! "Filla meva", va cridar, "posa la paella al foc amb un rajolí d'oli, que fa setmanes que no em menjo un ou ferrat!". La filla, mentre el pare devorava els ous a mida que anaven sortint del culet de la gallina, va córrer cap a la presó. Allà, amb l'ajut de l'Ovidi, va obrir les portes de la presó i va deixar anar a tothom. Ara que la gallina havia tornat, no creia que el baró s'adonés que els presoners marxaven cap a casa! Els pagesos, quan van saber que eren lliures gràcies a l'Ovidi, li van fer un munt d'abraçades. Però no havien de perdre el temps: aviat es faria de dia, i quan el baró s'adonés del que havia passat vés a saber com s'ho prendria! Amb els primers raigs de sol, i sense fer cap soroll, tots els pagesos van fugir cap a casa.

Quan l'estelada brilla en la nit

NARRADOR: Un cop a Santa Eulàlia d'en Vidalet, tothom va sortir a rebre els pobres presoners. Van posar taules i cadires a la plaça, van portar vi, embotits, pa amb tomàquet, coques, arengades i formatge i van fer una bona festa. Havia arribat la primavera, i calia celebrar que tot havia acabat bé.

Havent sopat, l'Ovidi va agafar la balalaika i tots plegats van cantar una cançó.

Torna la primavera